Retornar la confiança a la fotografia
Durant més d'un segle i mig, una fotografia publicada en un diari duia implícita una promesa silenciosa: algú va ser-hi. La circulació viral, la descontextualització i la intel·ligència artificial generativa han desgastat aquest pacte fins a tornar-lo fràgil. Les credencials de contingut impulsades per C2PA i la Content Authenticity Initiative no poden restablir-lo per si soles, però ofereixen una cosa que el periodisme visual necessita amb urgència: un origen que es pot comprovar.
Una imatge intacta també pot mentir
Una fotografia pot conservar tots els píxels originals i, tot i així, sustentar una mentida. N'hi ha prou d'atribuir-la a una altra ciutat, canviar-ne la data o posar-hi a sota un peu de foto tendenciós. Cap d'aquestes operacions no toca la imatge; totes n'alteren el significat.
També passa el contrari. Una fotografia editada —per corregir l'exposició o per difuminar el rostre d'un menor— pot continuar sent un document informatiu impecable. L'edició no és, per si mateixa, sinònim d'engany.
Per això la pregunta clàssica, està manipulada?, s'ha quedat curta. El que el lector necessita saber és una altra cosa: d'on ve aquesta imatge, què li ha passat pel camí i si el que s'afirma sobre ella es correspon amb el que mostra.
Joan Costa sostenia que tota fotografia conté un missatge triple, que resumia en tres paraules: ull, objecte i objectiu. Tota imatge ens parla, alhora, de qui la pren (l'ull), de com la pren (l'objectiu) i de què mostra (l'objecte).
Durant dècades, aquesta resposta s'ha buscat a posteriori. L'anàlisi forense examina arxius ja capturats i difosos a la recerca de rastres: dobles compressions, il·luminacions incoherents, la petjada del sensor. És una feina imprescindible, però lenta, costosa i, de vegades, no concloent. Les metadades tradicionals —EXIF, IPTC, XMP— expliquen una part de la història, tot i que es poden esborrar o reescriure amb una facilitat inquietant, de manera casual o deliberada. La seva mera presència no demostra que diguin la veritat, ni qui les va escriure.
Un certificat d'origen per a les imatges
Davant d'aquest enfocament reactiu, la Coalition for Content Provenance and Authenticity (C2PA) proposa un canvi de mentalitat. En lloc de deduir després si hi va haver manipulació, es tracta de declarar i signar cada moment rellevant de la vida d'una imatge —la captura, l'edició, la composició— perquè qualsevol ho pugui comprovar més endavant.
C2PA és la coalició que redacta les especificacions tècniques, obertes i lliures de drets, per representar, signar i validar aquesta informació de procedència. La Content Authenticity Initiative (CAI) completa la feina des d'un altre front: divulgació, col·laboració entre sectors i eines de codi obert perquè càmeres, editors i plataformes adoptin l'estàndard. Una escriu les regles; l'altra ajuda que es compleixin.
El resultat visible són les anomenades Content Credentials, o credencials de contingut. No convé confondre-les amb un simple distintiu gràfic a la cantonada d'una foto. Darrere de la icona hi ha una estructura —el manifest— que funciona com un informe d'intervenció: qui, quan, amb quina eina i què es va canviar.
Aquest manifest reuneix una sèrie de declaracions sobre el contingut i les protegeix amb criptografia. Una signatura digital, avalada per certificats, permet a un tercer verificar que res no s'ha alterat des que es va signar i avaluar en qui s'està confiant. A més, unes empremtes matemàtiques (hashes) vinculen aquesta informació a les dades concretes de la imatge, de manera que no es pot traslladar sense més ni més a un altre fitxer.
Les credencials poden viatjar dins del fitxer, en un fitxer auxiliar o en un servidor extern. Cada aplicació compatible pot afegir una nova baula en editar la imatge, i quan una peça combina diversos materials, el sistema registra aquests «ingredients» i la relació entre ells.
Un matís important: aquestes credencials no són indelebles. Es poden eliminar. El que no es pot fer és modificar-les i conservar alhora una signatura vàlida. Esborrar no és el mateix que falsificar.
El que la signatura garanteix, i el que no
La mateixa C2PA és explícita: les credencials permeten avaluar la procedència d’un contingut, però no en determinen per si soles la veracitat factual. Per entendre l’abast real de la tecnologia convé separar quatre preguntes que sovint es confonen.
Dimensió | La pregunta a què respon |
|---|---|
Integritat | La informació protegida és la mateixa que es va signar? |
Autenticació del signant | Quina credencial avala la signatura i per què hi hauríem de confiar? |
Procedència | Quin origen i quines transformacions estan documentats? |
Veracitat | La imatge i el seu context descriuen fidelment el que va passar? |
Les tres primeres es poden resoldre amb criptografia i bons procediments. La quarta, no. Una resposta satisfactòria a les primeres aporta proves valuoses per investigar l’última, però no la resol definitivament.
Dos exemples ho il·lustren bé. Una fotografia signada en el moment de la captura pot retratar una escena preparada. També pot mostrar, amb tota autenticitat, una pantalla en què es reprodueix una altra imatge. En tots dos casos el registre digital és genuí; l’esdeveniment que sembla representar, no necessàriament. Autenticar un fitxer i verificar un fet són tasques diferents, i el periodisme no pot delegar la segona en una màquina.
Les redaccions ja ho estan provant
En una redacció, la utilitat més immediata és poder reconstruir part del recorregut d’una fotografia: amb quina informació va arribar al sistema, quines operacions es van declarar al llarg del camí i quina relació té la versió publicada amb els originals que es conserven.
Hi ha experiència pública en aquest terreny. El agost 2023, Reuters, Canon i Starling Lab van anunciar que havien completat una prova de concepte que integrava la captura, el registre de modificacions i la distribució de fotografies amb informació C2PA. Va ser un exemple documentat d’integració editorial, tot i que convé interpretar-lo com el que és: un projecte pilot. No permet deduir-ne una implantació generalitzada ni mesurar, per si sol, quanta desinformació evita.
El maig 2026, Canon va presentar el seu Authenticity Imaging System per a determinats equips i mercats, després de proves tècniques prèvies amb Reuters. El moviment apunta cap a eines pensades específicament per a les redaccions. Però que una càmera ofereixi una funció no significa que funcioni en cada circuit real de publicació, des del fotògraf fins a la pantalla del lector.
El documental es pot beneficiar de la mateixa lògica. Pensem en una producció que barreja entrevistes pròpies, imatges d’arxiu i reconstruccions. Un procediment de procedència ben dissenyat permetria conservar la relació entre aquests materials i els seus derivats, documentar cada intervenció i facilitar una revisió posterior.
Tot i així, la responsabilitat continua sent humana. Una credencial pot deixar constància que una seqüència és una reconstrucció, però és la producció qui ho ha d’indicar amb claredat a l’espectador. I conèixer l’origen d’un pla no diu res sobre si, en col·locar-lo al costat d’un altre en el muntatge, se suggereix una associació enganyosa.
Els límits que no convé oblidar
Tota tecnologia que promet confiança corre el risc de generar una confiança excessiva. Per això, les seves limitacions han de formar part de la lectura de qualsevol credencial, no quedar relegades a la lletra petita.
L'inici de l'historial importa. Afegir credencials a una fotografia que ja existia documenta el seu tractament a partir d'aquell moment, però no reconstrueix el que va passar abans. Una signatura afegida en exportar des d'un editor no equival a una signatura generada per la càmera en l'instant de la captura. En cada cas cal identificar quina és la primera baula avalada per proves verificables.
Una declaració protegida pot ser errònia. Si una data o una ubicació es van introduir malament, blindar-les davant de canvis posteriors no corregeix l'error: el conserva. Tampoc no s'ha de confondre el signant tècnic amb l'autor humà. Una credencial pot correspondre a un dispositiu o a un servei sense identificar, per si sola, qui va fer la foto.
Les credencials es poden perdre. Moltes plataformes eliminen les metadades en processar els fitxers. Mecanismes complementaris, com les marques d'aigua invisibles o les empremtes perceptuals, ajuden a recuperar credencials emmagatzemades fora del fitxer. Aquesta recuperació en millora la persistència, però una associació recuperada no demostra que dos fitxers siguin idèntics.
L'absència de credencials no demostra falsedat. Una imatge pot procedir d'una càmera no compatible, d'un arxiu històric o d'una plataforma que n'ha esborrat les metadades. Descartar-la automàticament penalitzaria fonts legítimes, sovint les més vulnerables. De la mateixa manera, una credencial que declara que una imatge ha estat generada amb intel·ligència artificial pot ser perfectament vàlida: el que és rellevant és què declara i com s'utilitza aquest contingut.
L'especificació no és la implementació. El que preveu un estàndard i el que fa cada producte no sempre coincideixen. Un treball previ a la publicació de Golaszewski i col·laboradors, difós el abril 2026, descriu problemes amb els segells de temps, la revocació de certificats, la cobertura de la integritat i discrepàncies entre validadors en les versions 2.2 a 2.4 i les eines analitzades. És una evidència crítica que mereix atenció, sense extrapolar-la automàticament a qualsevol producte o versió posterior.
Transparència, sí, però no a costa de qui sosté la càmera
La transparència té un revers que el periodisme coneix bé. Una ubicació precisa, un identificador de dispositiu o la relació entre diversos fitxers poden revelar qui va fer una fotografia o qui hi apareix. Per a un reporter en una zona de conflicte o un defensor dels drets humans, això pot ser una amenaça real. La mateixa documentació de C2PA reconeix aquests riscos, inclosos els seus possibles efectes sobre els mitjans independents.
Abans de publicar credencials, cada redacció ha de decidir quines dades es fan públiques i quines queden en un arxiu d'accés restringit. La procedència verificable no hauria de convertir-se en una eina de vigilància.
La fiabilitat del sistema depèn també d'una cosa menys visible: la custòdia de les claus de signatura. La CAI recomana protegir-les amb mòduls de seguretat de maquinari o serveis de gestió de claus. Una signatura institucional només té valor mentre l'organització controla realment qui la pot emetre.
Queda, finalment, la memòria. Els arxius documentals s'han de poder validar d'aquí a deu o vint anys, quan els certificats d'avui hagin caducat. Els segells de temps fiables ajuden a acreditar quan es va signar alguna cosa, tot i que no proven l'instant en què es va capturar l'escena. Conservar els materials i les proves de la seva validació continuarà sent responsabilitat de qui custodia l'arxiu.
Un ofici, no un segell
Cap d'aquestes garanties no funciona si es redueix a una icona que s'encén o s'apaga. Les credencials només aporten valor dins d'un procediment que separi tres moments: la recepció del material, la seva validació tècnica i la valoració editorial. Una redacció, un arxiu o una productora que vulgui incorporar-les podria partir d'aquestes pautes, adaptar-les i posar-les a prova en el seu propi entorn.
- Preservar el que s'ha rebut. Desar el fitxer tal com ha arribat, registrar-ne la procedència i calcular-ne l'empremta criptogràfica. Aquesta empremta permet controlar que la còpia desada no canviï amb el temps; no demostra que sigui veraç.
- Validar i deixar-ne constància. Utilitzar una eina adequada i conservar-ne la versió, la data i el resultat complet. Revisar la signatura, les declaracions, el vincle amb la imatge, els ingredients, els segells de temps i l'estat dels certificats. Veure una icona no equival a haver superat aquestes comprovacions.
- Delimitar el que s'ha demostrat. Identificar on comença l'historial, quines operacions hi consten i on hi ha llacunes. No és el mateix una imatge sense credencials que una amb la signatura trencada o amb un certificat en què no es pot confiar.
- Verificar el contingut i el seu context. Contrastar l’autoria, el lloc, la data i el peu de foto amb fonts independents i, quan calgui, amb una anàlisi forense. Aquest pas no desapareix encara que les credencials siguin impecables.
- Documentar cada intervenció. Conservar els originals, identificar els derivats i registrar els retalls, els ajustos, les anonimitzacions i l’ús d’eines generatives segons una política editorial explícita. I comprovar l’arxiu que finalment rep el públic, perquè els gestors de continguts i les plataformes poden alterar-lo.
- Arxivar i explicar. Desar els arxius, els informes i les decisions, i explicar al lector què s’ha comprovat i quins dubtes persisteixen.
Aquest últim punt és potser el més important. És més honest dir que una imatge té una procedència verificable des d’una etapa concreta que posar-hi una etiqueta genèrica d’«imatge veritable». El lector no necessita una promesa d’infal·libilitat; necessita saber què s’ha comprovat i què no.
C2PA i la CAI ofereixen una base sòlida perquè el recorregut d’una fotografia sigui, per fi, examinable. Permeten que certes afirmacions sobre una imatge vagin acompanyades de proves la integritat i l’autoria de les quals es poden comprovar. Per al periodisme i el documental, això significa més responsabilitat editorial i la possibilitat de fer auditories.
Però la confiança no la retorna un algoritme. La retornarà, si de cas, la suma de tres coses: evidències criptogràfiques, procediments que qualsevol pugui reproduir i l’ofici de sempre de verificar els fets. La tecnologia ens pot dir d’on ve una imatge. Decidir què ens explica continua sent cosa nostra.